viernes, 16 de diciembre de 2011

EL MAR NO NAUFRAGA MAI de CARLOS VILLARRUBIA



(El texto EL MAR NO NAUFRAGA MAI fue publicado por lamarinadigital.org y por LA MARINA en formato papel. Rafa Saucedo, locutor, entusiasta del doblaje y amigo de múltiples iniciativas de radio alternativa lo interpretó en formato video you tube, con grabación realizada en los estudios de Radio Florida. El texto se ha convertido así en un vitalísimo contenido multimedia)


Deixem la fascinació pel dolor, l´escala e cargol fins al´amagatall. Hi ha vida per viure, sabors de barri i places per a la concòrdia. La capacitat de sentir és alliberadora. Que corri el vi lliure de saviesa. Som humits i líquids. Estimar no és símptoma de fragilitat. Compartir il.lusions té gust de somni, de viatge pel gran basar de les utopies. Recordo Pessoa pels carrers de Lisboa, "sentir és crear, sentir és comprendre".

Si et deprimeixes i vénen hores baixes i no et saben estimar, si et dilueixes en un got d´aigua i et rebutgen sense més ni més... Obre la teva finestra, hi ha algú esperant darrere la porta de la passivitat. Alça el càstig al tacte. El tacte és carícia, surt del cau, de qualsevol teranyina i respira la vida. El món gira i no mira, pots calçar-te botes de gegant i creuar de barri a barri per la ciutat universal. Una cantonada et retorna a la Malasaña, meravella de Madrid festiu, l´ullet de les flors d´aventura pels patis cordovesos, l´enrenou multicultural t´enlaira pels sostres de París i sempre, sempre en la pista d´aterratge d´un bon café, la teva Barcelona, la meva Barcelona universal amb perfum a llibertat del mar que mai naufraga amarant per la Zona Franca, amb el pendent cap a les atalaies de Montjuïc pel carrer del Foc, ací on l´amic Francisco Casavella comença a dibuixar al seu compàs narratiu.

Com puc tancar-me als boscos de la meva ment si m´ofereixes navegar per la ciutat dels teus ulls. Com puc abandonar-me als plaers solitaris si n´hi ha, i a la generosa mirada del sí que ens acarona. El carrer no és una fera de retirada; és també la casa, com vaig escriure amb Kiko Veneno y Javier Ruibal per a la veu de Martirio. El forn és al carrer on mai es fa tard. Perdem la por a la por. L´altre no és un àlien , és algú que està esperant compartir les coses quotidianes. Potser si et comuniques, "el teu problema" serà simplement un vaixell de paper que arrossegarà el vent cap al racó de l´oblit. Que et despentini la viuda. No més caretes de desemparament ni llavis com espases. Hi ha petons que t´endevinen, llums que et desvelen . I no ho dubtis, lá mor tornarà a anomenar-te.

Omple la teva pàgina en blanc, habita la vida, sigues gent, geografia, paisatge, llum que projecta la seva mirada per l´aventura de l´afecte. Ocupa el teu lloc al món, barreja´t, no diguis a ningú diferent, si som en un mil, com ja imaginava Pirandello. Estem contrets per a la diversitat i la vibració mestissa; ens estimulem amb la sorpres de les habitacions desconegudes que esperen la visita de la curiositat. Imagina marines en el vals de l´asfalt, la ciutat viu i tu amb ella. Fa olor de roba neta estesa en l´abric de la simfonia de terrats. Barcelona m´espéra un dia més encara que ara li escrigui la meva enèsima carta d´amor des d´un hotel madrileny. Torna la rumba-memòria de Gato Pérez i a la nit dels mons tots els gats són foscos, mentre visqui la vida que viu i deixi viure en la banda sonora de Coldplay. Definitivament, el mar no naufraga mai.


CARLOS VILLARRUBIA

No hay comentarios:

Publicar un comentario