Memòria i oblit

Memòria i oblit

Som memòria i oblit ballant a l’esdevenir. Els records fugen sovint a la nebulosa
perquè no els deixem créixer. Tot és vertigen i neguit, reclam d’urgència.
Volem gaudir sense que els dies ens facin mal. Però cal sentir la vida amb intensitat,
lluny de la distància. Les agendes programen, les emocions sorprenen.
Quan vivim amb emoció res desapareix de la nostra autopista de la memòria.
De sobte, estirem del fil i els paisatges reapareixen al seu prodigi de l’associació
humida d’allò emocional. Sentiments, palpitacions, petjades que mai s’esborraran
tot i les emboscades de l’oblit.
Vull quedar-me a la mirada del que estimo perquè allà romandré sempre. Si termenejo
odi i amargura dels instants-tresor, deixaré enrere l’escombraria dels
comptes pendents per salvar el millor d’allò viscut. Amics, la memòria pren el
retrovisor com a projecció cap a l’horitzó obert. Per això, la veritable memòria és
la del futur, la senda per la qual viatgen els nostres desitjos a la trobada amb el
somni. Però, ¿no parlem sempre de passat en revisar la nostra biblioteca emocional?
Definitivament, no; memòria no és nostàlgia, no és un lànguid caminar
per la decadència d’una falsa eterna joventut. Aquells personatges ja no ens
representen, és millor extreure l’essència de l’existència, el que doni germen,
segell i llavor tenen allò viscut. No ens hem de barallar amb la tradició ni des -
arrelar-nos mai. La vida és una miraculosa ruta per la continuïtat i la troballa. Si
us plau, deixem petjades, no passem per l’amor i la passió com a furtius, sense
mullar-nos. Convertir la vida en art és la tasca, des d’allò senzill, fonamentat a
la proximitat, trencant falles jeràrquiques. Només així serem futur i gaudirem de
memòria en el futur. A qui tenir por si els afectes es renoven a cada instant i la
música t’envolta per estirar del fil i així sentir que passat, present i futur són estadis
d’un present intemporal. Res del que et passi m’és estrany, res del que et
sorprengui deixa de sorprendre’m. Naixem per omplir les nostres mútues soledats.
Som entrega i no hem de suplicar reciprocitat. Juguem a esborrar allò
inservible, deixem de picar amb el que pot haver estat i no va ser i traiem a ballar
el futur sense por a la novetat. No hi ha temps a perdre perquè si convertim la
nostra vida en creació, i l’oblit passarà de llarg. El que queda al nostre arxiu sentimental
és tot allò sentit amb singularitat i guspira afectiva. La ciència combat
per conservar-nos la memòria. Posem el nostre gra de sorra a l’empeny mirant
cap al futur sense ressentiment i gaudint renovadament d’allò intensament viscut.
I així tornarem a ser memòria després de l’oblit.

Texto publicado en la edición de

Noviembre de 2010 de La Marina (http://www.lamarinadigital.org)

Carlos Villarrubia